Per què parlar d’aquest llibre en l’actualitat? Què ens pot aportar aquesta obra ni tan siquiera oblidada, sinó més bé no inclosa en la literatura o filosofia oficial? Per a poder rescatar-la i donar-li veu, veig necessari també presentar les meues inquietuts i circumstàncies.
Vaig estudiar la carrera de Filosofia en València, fa ja, 20 anys però no fa tant que vaig poder treballar com a docent en un institut de secundària. En un primer moment, ensenye del que he aprés, i què he après em pregunte farà uns 9 anys, doncs que la “Història de la filosofia significa quasi sempre història de filòsofs”. Amb aquesta sentència, que no és meua, sinó de Ingeborg Gleichauf, biògrafa de Hannah Arendt, queda assenyalat l’error de prendre la part pel tot, i per tant el perill de seguir contant una història parcial perpetuant aquesta com a única versió possible.
Les coses han canviat des de fa poc temps, i gràcies a l’interès per contestar eixa pregunta desatesa per la universitat, Per què no hi ha dones filòsofes? Què he començat el camí de la investigació cap a elles. És que vertaderament la dificultat per accedir al saber lis ha impedit filosofar? 0 és que no interesa el que han fet? Trobe que més bé es tracta d’aquesta segona opció. Recorde algo que ho exemplifica, quan un company del departament, no fa tan de temps, em va dir que el que han escrit les dones en filosofia és més bé anecdòtic. En primer lloc, considere que d’anècdotes també pot estar feta la història, i en segon, doncs que segurament si ens apropem al que han escrit, igual ens sorprenem i ens adonem de que és alguna cosa més que una anècdota el que volen dir. No sóc especialista però tal vegada, en aquest caire de gènere, en aquesta falta de representants en femení en la història de la filosofia, té a veure això que diuen que la història no l’escriuen els vençuts i que el saber està travessat pel poder.
Sembla que l’actualitat acadèmica està més compromesa alhora d’aportar equitat en els discursos. Ens unim des d’aquest espai de creació per a l’escriptura a rescatar una obra bastant única. La ciutat de les dames és un llibre escrit en l’Edat Mitjana per una dona que no pertanyia a l’àmbit religiós, no era ni monja ni beguina ni mística; vida peculiar, això sí. Anem a apropar-nos-en.
La ciutat de les dames. Una ciutat de dones, una ciutat utòpica. Per què una ciutat de dones? Per què una utopia? Procuraré donar resposta aquestes dues qüestions per tal d’enfocar l’obra i donar-li sentit i significat al treball excepecional que Cristina de Pizàn va fer en un moment extremadament difícil.
Per a tal cosa, a banda de La ciutat de les dames, he estat en contacte amb altres dos llibres: Las olvidadas, de Àngeles Caso, és una reconstrucció cultural que dona veu a protagonistes en femení altament olvidades per la història oficial; aprofundeix un poc en el context històric. També, i per altra part, sense estar directament relacionat, he trobat interesant vincular alguna idea amb l’obra que m’ha acompanyat aquest curs, de la filòsofa actual, Marina Garcés, La passsió dels estranys. Una filosofia de l’amistat.
De quina ciutat tracta aquesta obra? És una ciutat utòpica primerament perquè no existeix. Parlem d’utopia en tant que imaginem la millor versió d’un lloc, un temps, un puesto on les injustícies no hi siguen, la possibilitat d’un ordre polític i social feliç. Recordem el relat de Thomas More, Utopia, com a referent d’aquest tipus de ciutat ideal escrita per a criticar els abusos de les estructures socials i polítiques de l’època, em referisc al segle XVI. Doncs, aquesta idea de ciutat imaginable com a millora del que hi ha és justament el que fa Cristina de Pizàn quasi dos segles abans.
Per què seria desitjable una ciutat només de dones? La nostra autora es va plantejar aquesta pregunta al 1405 i la va respondre amb una text que suposa l’imaginari de projectar un lloc de pau i d’igualtat, lliure de misogínia, de calumnia i d’odi. El fet d’imaginar una ciutat només de dones és la utopia del medievo en clave feminista. Tindria algun sentit plantejar aquesta pregunta huí?
Diu Garcés en el seu llibre que “L’amistat forma part dels escenaris utòpics. Lluny de la igualtat i la llibertat formals de la llei, que són abstractes i impersonals, l’amistat dona nom a a una altra experiència política. Com podem ser únics i, alhora, lliures i iguals? “Sent amics”, respondrien les utopies de l’amistat”. La ciutat de les dames podria ser un exemple prou pioner, d’aquestes utopies de l’amistat. L’obra projecta aquesta mena d’utopia de l’amistat transgressora totalment ala seua època.
En ella no van a narrar-se les aventures d’una colla d’amigues. Les dones que apareixen en aquest llibre són dones de diferent èpoques i contextos, no es coneixen entre sí; des de amazones, reines, nobles, dones il·lustres en les arts i les ciències, poetesses, personatges m itològics que ella reinterpreta i dignifica, inventores, pintores, però tam bé de pensadores, sibiles i d’altres profetises, de les vestals i de dones que estimen i cuiden als pares, de dones que han sigut bones aconsellant a homes i la història les ha abandonat, de dones que han portat la pau als seus pobles, d’altres que l’han alliberat de males pràctiques, de dones de les quals la història no lis ha fet justícia, de dones fidels i amants dels seus marits, de dones santes entre altres, de la Verge Maria i de Maria Magdalena.
Doncs és justament el gest de Cristina de Pizàn al juntar-les, el que la fa al meu parèixer, una promotora, entre altres coses, de les utopies de l’amistat.
Per tant, no és solament l’enumeració de dones en singular, La ciutat de les dames suposa l’intent innovador de que elles mereixen viure en un mateix lloc, en una ciutat lliure del masclisme més abrasador justificat pel “context teocèntric medieval”.
Però es què, que les aventures en femení plural hagin estat escassament narrades té la seua lògica. Deia dona, sota la mirada masculina, sempre s’ha escrit en individual, sempre per separat, des d’una perspectiva exterior, sempre fora, externa a l’àmbit públic, fora de l’àmbit polític o del que s’ha anomenat “cultura”.
Quan se les ha narrat juntes s’ha perpetuat molt en la literatura i l’art, ajudada del pensament filosòfic, l’eterna enemistat femenina prolongant eixa idea de que les dones entre sí no s’ajuden sinó que més bé competeixen. Per contra en la nostra cultura trobem nombrosos exemples al voltant de la camaraderia ofraternitat masculina. Era inimaginable pera l’ordre masculí, que la dona per autònoma voluntat actue desinteressadament en favor d’altres dones.
Cristina de Pizàn ho fa, presenta en la seua obra més de 50 dones juntes. La restauració de la dignitat femenina no està solament en donar-lis veu, sinó en fer-ho sota eixegest genuí que huí comencem a emprar cada vegada amb més normalitat com és el concepte de “sororitat”. Aquesta pensadora del medievo ens planteja ja aquesta idea d’afecte, de solidaritat entre dones en la lluita per l’empoderament.
Per tant, parlem d’una ciutat que enmig d’eixa època pensada per la nostra cultura (occidental i patriarcal) com a obscura, exactament escrita l’any 1405, és bastant moderna i lluminosa, no pel format únicament d’utopia que pot ser sí que era comú en l’època somniar en una realitat millor que la que tenien present (no podem obviar la imaginària República de Plató o La ciutat de Déu de Agustí d’Hipona com a exemples de societats utòpiques), però sí és destacable per l’aspecte feminista i emancipatori que presenta. Ella és, per tant, precursora d’un feminisme que encara no s’ha imaginat. Els principis de la teoria i de l’acció feminista creiem que es donen de manera espontània en el segle XIX amb les sufragistes o com amolt, en el segle XVIII amb el feminisme il·lustrat. Però si rastregem l’origen d’aquestos principis en busca de la igualtat és innegable arribar fins a aquesta obra. Fins a eixe moment, no queda massa constància d’obres on les protagonistes siguen un fum de dones a quina més digna.
Cristina de Pizàn (1364) fou poeta, historiadora itratadista d’assumptes morals i polítics, destacable el fet de que fou la primera escriptora que es va guanya la vida amb els seus llibres, cobrava per escriure, va ser la primera dona en professionalitzar l’escriptura.
Encara que ella escrivia en francès, va nàixer en Venecià en la si d’una família molt culta, són pare astròleg i metge (mescla d’activitats en eixe moment normal entre el que avui entenem com a oposats, superstició, pseudociència i ciència) gaudia d’estar al servei dels prínceps de l’època. La seua infantesa la va gaudir en la cort de París del rei Carlos el Prudent qui disposava d’una biblioteca extraordinària, origen avui de l’actual Biblioteca Nacional de París. Ahí, gràcies a que son pare li ho va permetre, es va nodrir de cultivar·se intel·lecutalment.
Peró, com aconsegueix l’autora portar a terme aquest projecte? Anem a apropar-nos al context i entendre quina era la situació de les dones a l’Edat Mitjana. Una primera idea, és que lluny de la creença generalitzada durant el segle XX de que el sexe femení no ha treballat mai; la realitat era que les tasques de l’àmbit tèxtil: bordar, filar, remendar, etc, no només formaven part d’eixe espai propi de dones on gaudien de la seua intimitat i on podien passar hores i hores, en companyia de teles, agulles, usos, ruecas, d’altres dones o familiars. La veritat és que aquestes activitats, no nomes la del món tèxtil sinó també la de l’àmbit agrari, suposaven una autèntica professió amb la que guanyar-se la vida dignament. Ara bé, parlem de dones que no pertanyien a una classe social superior, és a dir, les riques, nobles o d’alta burgesia, aquestes no tenien accés ni a cap activitat que lis aportara un mínim d’independència econòmica ni com a les de classes baixes, tampoc a cap activitat intel·lectual. Tenim ací el primer exemple desigualtat de gènere però inversament proporcional a la desigualtat de classe. Fixeu-vos, un home, fa igual la posició social, tenia accés a una vida econòmica i per tant a una vida pública i a ser independent. Una dona, en aquest cas, de classe baixa, estava més aprop de ser “lliure” (encara que amb doble, triple càrrega que un home, donat que a més de treballar per diners, treballava en casa i s’ocupava dels fills) més a prop d’una independència que una dona de classe alta, estava en contacte amb una part de la vida pública i podia sentir-se útil veient recompensada la seua tasca a canvi de diners. Al contrari, una dona de classe superior se li vetava tot tipus d’activitat que no fora preparar-se per a com plaure al futur marit, parir i fer-se càrrec dels fills i la llar, sense cap tipus de veu.
El cas de Cristina de Pizàn és curiosament extraordinari encara que no va ser únic, properes a la seua època trobem a les trovadores, les trobairitz de la llengua occitana, una vintena aproximadament (segona meitat del segle XII) d’escriptores donades al joc de l’amor cortès, eren dames occitanes, mullers o filles de senyors, companyeres de trovadors en els jocs poètics, i la majoria de versos d’aquestres poetesses eren si bé més eròtics i clars que molts dels de els seus companys.
Però, la nostra autora va ser afortunada en el fet de, com hem dit, primerament tindré accés a una vida culta, i pionera en un aspecte molt important, no solament en el fet de professionalitzar una tasca intel·lectual sinó en el control de la producció, ella era escriptora i editora, dirigia el seu propi taller de manuscrits, dissenyava l’estètica dels llibres així com triava les il·lustracions, oferia per tant productes de luxe, personalitzats per a la noblesa. Ella va ser una relacions públiques, dedicava obres a reis com la biografia de Carles V i lliurava personalment exemplars a la cort (com podem veure en la imatge) A canvi, rebia les gratificacions econòmiques i pensions que li van permetre sobreviure dignament.
Cristina de Pizàn és va casar ben jove als 15 o 16 anys i ben jove perd a son pare i al seu marit, 26 anys, les dos figures masculines que porten la economia endavant. Ella sola va fer front a mantindré a la seua família (mare, germà, fills i fins a un nebot) Açòho va portar a terme sense ajuda de cap mecenes. L’autora ho explica en la seua obra més biogràfica La mutació de Fortuna: Ella és el patrono de la nau. Les reines i nobles dames no eren més que patrocinadores de la difusió del llibre, s’encarregaven de que el text circulara millor i poguera arribar, com ella desitjava, a les dones de tota condició. Per fi, huí 600 anys després, això ha passat, de Pizàn ha aconseguit el seu propòsit. Traduïda a totes les llengües oficials de l’estat espanyol (editorials com Siruela han arribat fins a la octava edició), i a la majoria de llengües europees, La ciutat de les dames és llegida a tota arreu.
La seua primera obra, Las cien baladas, vindrà seguida d’una trentena d’obres més, que ella feia editar en llibres copiats a mà en algun dels tallers que hi havien en París, il·lustrats amb delicades miniatures fetes per la seua amiga i col·laboradora Anastasie, (qui apareix també en el llibre) i enquadernats en teles riques. Recalcar també el fet de que va ser de les primeres a incloure el seu propi retrat treballant en el els llibres per refermar la seua autoritat.
Pel que fa als homes del medievo, més bé a la literatura moralista de l’època, el que trobem és un fum d’escrits despectius i en clau d’odi cap a les dones. Aquests van inspirar a Cristina de Pizàn el seu combat incesant contra la misogínia.
El libro de la Rosa de Jean de Meung, autor en el segle XIII fou un gran contrincant de Cristina. Ell afirma que per culpa de la dona, l’home mai més tornarà a ser feliç en aquest món, referint-se a l’expulsió d’Adan i Eva del paradís. Ella revisa el concepte dramàtic d’aquesta expulsió i veu en aquest fet l’oportunitat de progrés espiritual i tècnic de la humanitat (idea que serà rescatada i defensada pels humanistes del Renaixement) A Jean de Meung ella li contesta: ¡Que no se me impute como locura, arrogancia o presunción el hecho de atreverme yo, una mujer, a responder y contradecir a un autor tan sutil, cuando él, un hombre solo, se ha atrevido a difamar y a reprobar sin excepción a todo un sexo!
Més exemples d’odi cap a les dones que Cristina rebatrà els trobem en l’obra de Geoffroy de Vendome qui al segle XII escriu “Ese sexo (femenino) envenenó a nuestro primer padre, decapitó a Juan Bautista y llevó a la muerte al valiente Sansón. jAy de ese sexo, en el que no hay temor, ni bondad, ni amistad, y al que hay que temer més cuando se le ama que cuando se le odia!”
Diu Tomàs d’Aquino segle XIII ‘‘Tal y como dicen las escrituras, fue necesario crear a la hembra como companera del hombre; pero como companera en la única tarea de la procreación, ya que para el resto, el hombre encontrarà ayudantes més vàlidos en otros hombres, y a ella sólo la necesita para ayudarle en la procreación”
Le Ménagier de París, un tractat francès per les dones casades publicat en el mateix segle en que ella va viure, especificava que les dones podien llegir però només aquelles coses “escrites pel seu marit” i s’han de llegir a soles. Això lis serviria de bona doctrina i de molt gran ben per a evitar inclús les murmuracions i les sospites. Aquesta obra d’èxit va ser escrita per un marit d’avançada edat per a la seua jove muller de quinze anys.
Aquestos són alguns dels exemples que he trobat del total sotmetiment de la dona a la voluntat masculina.
És curiós també matitzar el fet que l’adulteri masculí no es considerava delit, durant els segles medievals, no era extrany que alguns homes convivien amb la muller legal i la concubina. En canvi, el càstig pera la infidelitat femenina era terrible en la majoria dels còdics. Per exemple, en les Constitucions de Catalunya es recull una disposició de mitjans del segle XIV que autoritza als nobles aemparedar a les seues dones adúlteres en una presó de dotze palms de llarg, sis d’ample i dues canyes d’alçada, on romanien durant el temps que el marit considerarà just.
Per tot açò i molt més, aquest és només un tast, Cristina de Pizàn va iniciar un intens debat sobre les qualitats intel·lectuals i morals de les dones, Querelle des femmes, La querella de las damas. La querella de les dones, va suposar que elles, les dones silenciades de l’època denunciaven i condemnaven el pensament dels nombrosos intel·lectuals i assagistes de diversos països.
El terme querella en llatí significa queixa, acusació o denuncia formal, aquesta, es manifestava públicament en tertúlies i va generar una ona de autores que van escriure en defensa de la capacitat intel·lectual de les dones i la demanda del dret a poder accedir a la universitat i a la política. Aquest intens debat va durar fins al segle XVIII i per suposat va servir d’inspiració per a les idees del feminisme il·lustrat. Altres representants destacades en la querella van ser Judith Drak (Anglaterra), Lucrezia Marinella (Italia) o Marie de Gournay (França). La querella per supost, va ser part de la inspiració per a les idees de Olympede Gouges o de Mary Wollstonecraft que huí podem per fi gaudir en els currículums de la història de la filosofia de segon de batxillerat.
Cristina fou la primera en qüestionar les obres més cèlebres de l’època, en les que les dones eren presentades com aésser inferiors, perillosos i malèvols per la seua condició natural. La Bíblia com a font d’autoritat justifica el domini d’un sexe front a l’altre; l’home està fet a imatge i semblança de Déu, és part de la divinitat, posseïx un ànima immortal. Però la dona, Què és sinó una part d’eixa part? Ella ja no està feta a imatge i semblança de Déu sinó per a satisfer a l’home. La seua existència és secundària. Aquesta justificació de la nul·litat intelectual de les dones (la natura les ha fet així per tant la dona no pot accedir a la vida pública) la nostra autora la combat amb un gran l’intel·lecte.
La ciutat de les dames és la primera obra en començar aquest queferós debat.
Tant Jean de Meung, amb El libro de la rosa, com Bocaccio amb el seu De Claris mulieribus (Acercade las mujeres ilustres), seran els dos contrincants front a qui la nostra autora estableix la seua crítica. Bocaccio veu en la dona un homefallid que aspira a la posssessió dels atributs virils, siguen sexuals o bélics, aquesta teoria ens recorda a Sigmund Freud qui segles després perpetua aquestes idees.
Boccaccio admet que van haver dones exemplars, hi ha dones “virtuoses” en la seua obra, però arriben a la fama per astúcia sexual. Al cap i a la fi, les filles de Eva sempre es deixen arrastrar pels defectes propis del seu sexe, sent la luxúria el seu vici principal.
Cristina de Pizàn combat totes aquestes creences infundades en La Ciutat de les dames amb un enginy i talent esbalaïdor.
Passem ara ja sí, a contar el llibre que ens ocupa. L’obra comença així:
“Si las mujeres hubiesen escrito los libros, estoy segura de que lo habrían hecho de otra forma, porque ellas saben que se las acusa en falso” Cristina de Pizàn, (1399) Epístola al dios del Amor. Aquesta és una obra anterior i es l’antesala o el preàmbul a La ciutat de les dames.
A mi em recorda a una altra cita escrita en l’obra cumbre del feminisme que és el Segon sexe de Simone de Beauvoir “Todo lo que han escrito los hombres sobre las mujeres es digno de sospecha, porque son a un tiempo juez y parte” va dir Poullain de la Barre en el segle XVII. Simone de Beauvoir rescata aquesta dita i la plasma en El segon sexe, en 1949. Doncs, cal destacar que de Pizàn ja ho va entendre així prou abans.
L’obra està dividida en tres llibres. En el Llibre I se’ns conta de manera alegòrica com s’alcen els murs de la ciutat, i com l’escriptura pot ser un espill de la veritat en mans de les reivindicacions que pretén l’autora. Aquest primer llibre consta de 48 capítols i és juntament amb el segon el més extens. En el Llibre II s’alcen les cases, els edificis i temples que fonamentaran la ciutat. Com i per qui serà construïda i qui ha de vidnre a poblar-la, donarà lloc a 99 passatges. I per últim, el Llibre III ens conta alegòricament Com van ser acabats els sostres de les elevades torres i quines nobles dames van ser triades per a habitar en els palaus i més alts torrejons (19 passatges)
L’obra comença amb la mateixa autora com a protagonista, asseguda en la seua “habitació pròpia” rodejada de llibres, i serà un llibre en especial la que la porte a reflexionar, Las lamentaciones de Mateolo, del misogin satíric Matheolus. En aquesta obra l’autor bàsicament expressa que les dones fan miserables la vida del homes a través del matrimoni.
Arrel d’aquest llibre del segle XIII, Cristina es pregunta, quines podrien ser les raons que porten a tants homes, clergues i laics, a vitupejar a les dones criticant-les en escrits i tractats. Ella s’adona que no hi ha text moralitzant exempt de misogínia. I es pregunta: Tindran raó? Literats i filòsofs afirmen saber sobre la natura i conducta de les dones. Ella ha nascut dona, necessita saber si el que diuen és cert. La seua reflexió és sobradament filosòfica, donat que es qüestiona: En què es fonamenten els judicis d’aquests texts moralitzants? El fet era que en totes aquestes obres Cristina trobava eixe menyspreu cap a les dones, i això la fa dubtar. Si ho deia Aristòtil, Tindria ella eixos defectes dels que en parla?
Per tant, ella, d’una manera que podríem veure com a modesta, però torna a ser una actitud soberanament filosòfica, que no és amb rigor I’epojé, de la que parlem en filosofia, però que sí que juga a posar-se ella en entredit, suspenent el judici evitant afirmar o negar eixos defectes que aniquilen al seu propi sexe, per a que tres encantadores dames, com si foren tres fades padrines, li demostren que encara que haja llegit quan de perverses i pervertides som les dones, segur que no ho ha vist en totes. Fruit de la llum, com si despertarà d’un somni profús (també típic d’una època posterior, el segle de Descartes o Calderón) a Cristina se li apareixen tres màgiques dones per a argumentar-li que tot el que han dit els homes sobre les dones per escrit, són difamacions, perquè eixes afirmacions estan basades en creences i no en idees contrastades. Aquest és el caràcter filosòfic que redunda tota l’obra, ella no contesta amb un contraatac irracional sinó amb arguments i raons.
Elles, per ami, són la veu de la consciència; lligen la ment de Cristina, i sense que ella pregunte, li responen el que està pensant. Tenen la missió de corregir als homes i dones quan s’equivoquen per a tornar a posar-los en la via recta. Elles són la Raó, la Rectitud (o Derechura al·legant al camp judicial i geomètric) i la Justícia. Aquestes tres dames encomanen a Cristina el fet de construir una ciutat per a dones des de baix.
Com si foren les tres reines magues, cadascuna d’elles porta un ceptre a qual més preciós: un espill porta la Raó per a veure reflexada eixa lògica necessària en la construcció (és raonable el que van a fer, no és fruit del domini venjatiu d’una emoció); una vara que delimita com una regla recta el bé del mal porta la Rectitut, representa doncs, la virtut moral que aquesta tasca comporta; i per últim una copa d’or porta la Justícia, representació de l’equitat necessària per a la vida en aquesta ciutat.
En el Llibre I, de mans de la Raó, Cristina de Pizàn neteja el terreny de l’odi misogin per a construir les muralles exteriors de la ciutat. Qüestions com per què les dones estan excloses del sistema judicial són tractades en aquest apartat. La resposta de la dama Raó està lluny de ser la poca capacitat de les dones per a fer- ho, l’experiència mostra el contrari, i així ho plasma, posant sobre la taula a dones que “han pogut dominar disciplines més complexes, subtils i elevades que el dret escrit i els reglaments establerts pels homes” comentari irònic que utilitza De Pizàn, donat que ha participat en alguns plets per a recobrar part dels seus ingresos.
Continua la filòsofa preguntant per la intel·ligència del seu sexe? Donat que tants homes sempre pretenen que les dones tinguen escassa capacitat intel·lectual. Raó li contesta que si el costum fora enviar a les xiquetes a l’escola i ensenyar-lis les ciències com es fa amb els xiquets, entendrien la complexitat de les arts i les ciències com ho fan ells. Les dones saben menys que els homes perquè es veuen limitades a les tasques de la llar, li diu la dama Raó. Veiem ací un clar exemple del que seran les idees de les il·lustrades com Mary Wollstonecraft, tres cents anys després; el reclam d’una educació igualitària. Ara bé, segons Cristina de Pizàn, hi ha dones amb facultats intelectuals que han pogut desenvolupar un saber profús; dones instruïdes en les arts i les ciències. Ella fa les dos coses: reivindica que les dones puguem gaudir de la vida pública a través de l’educació, però també exalta a dones que han aconseguit logros com homes. Són a continuació exposades: Safo de Lesbos, Medea o Circe, entre tantes altres. Coneixien les propietats de les plantes per afins medicinals, practicaven arts adivinatòries i poètiques, així com el saber filosòfic.
En aquest mateix Llibre I Cristina pregunta a Raó si pot ser també hi hagueren dones inventores, de noves tècniques o ciències abans desconegudes. Pots estar segura li contesta la Raó. La intel·ligència i l’enginy femení ha donat eixos fruits. Ceres que va regnar en Sicília, va tenir el privilegi de descobrir les tècniques agrícoles així com els instruments de cultiu. Va ensenyar els súbdits a domar i criar als bous, així com les tècniques de llaurar. 0 Isis, reina d’Egipte, venerada com a deessa va ensenyar als egipcis l’art dels jardins i del cultiu de les plantes i la tècnica d’empeltar; acabant sent objecte de culte en Egipte i tenint fama en el món sencer.
Els beneficis que aquestes dones van subministrar als pobles és incalculable, donat que parlem d’assegurar l’aliment com el blat i altres plantes que milloraren l’alimentació. Mésabaix, continua la dama Raó l’al·legat d’agrair a les dones el fet que els homes hagen pogut ser cuidats.
“¿Qué dicen los nobles que, en contra de toda caballerosidad, atacan en tono vehemente a las mujeres? Que guarden silencio ahora y sepan que todo el arte militar que tanto les enorgullece, como disponer batallones en ordenadas filas, todo, hasta la armadura que llevan, se lo deben a una mujer. Si todos esos hombres que labran el campo, se alimentan de pan y trigo, y viven en ciudades conforme al Estado de derecho pensaran el provecho que recibieron gracias a las mujeres, ¿podrían permitirse condenarlas y depreciarlas como tantos hacen?” “Por supuesto que no, y me parece, Señora, que la filosofía de Aristóteles, que goza de tanta estima y con razón por su importancia para la inteligencia humana o la de otros filósofos no han aportado tantas ventajas a la humanidad como las invenciones debidas al ingenio de aquellas mujeres”
I continua: la jove Aracne qui va inventar l’art de tenyir la llana, cultivar i teixir el lino) o Pànfila qui va inventar la collita del cuc de seda i més tècniques per a fabricar teixits. En aquest punt, De Pizàn ataca directament el pensament de Boccaccio, tan aclamat en l’època, qui considera que el descobriment d’aquestes tècniques eren una desgràcia per a la humanitat donat que perpetuava eixa idea romàntica del salvatge, que vivia millor en el paradís. Cristina argumenta com a profitós tots aquests avanços que milloren l’alimentació i el benestar de la humanitat.
En aquest primer llibre, també parla de grans pintores de l’Antiguetat com Timareta o Marcia la Romana. Ací, fa Cristina una crítica al seu moment, donat que veu en aquests exemples que els antics valoraven més el cultiu en les arts i les ciències que el present en el que ella viu. És en aquest punt que Cristina li fa homenatge a Anastasia, i la descriu com la millor il·lustradora de París. Ella li ha pintat ala nostra autora nombroses miniatures, de les que lamentablement no he pogut trobar. La Raó li contesta que si la gent es molestara en buscar-les, trobaria moltes dones extraordinàries.
I així, amb algun exemple més, passem al llibre II. Una vegada s’han alçat les muralles, ara és el torn de construir els edificis de mans de Rectitud. Comença exposant la saviesa de les deu sibiles, que significa “les que coneixen el pensament diví”, totes paganes, però totes dotades d’eixa capacitat profètica que cap home ha pogut atisbar. Deritrea, Amaltea, Nicostrata o Cassandra entre d’altres.
Seguidament, la nostra autora es pregunta, per un costum freqüent, no només de la seua època, perdurarà molt temps després. Es basa en que homes i inclús algunes dones, quan tenen una filla en lloc d’alegrar-se s’afligeixen pensant que la xiqueta és major càrrega que el xiquet. Rectitut li respon l’error d’aquesta creença ja què l’amor filial de filles a mares o a pares és sempre més afectuós i acirat que en el cas dels fills. Hipsípila es va jugar la vida per salvar a son pare; la vestal (monja en l’abadia) Claudina també va defensar son pare amb els seus punys de l’atac d’un cap militar. El cas d’una dona que li va donar el pit a sa mare presa condemnada a morir de fam, etc, etc. Aquests exemples els podem rescatar anàlogament amb l’actualitat, eixa comparació de la cura cap a les persones grans que forma part de la vida de tantes dones.
Ara comença en aquest apartat una defensa d’allò més atrevida i innovadora. És la denuncia al maltractament. Cristina es pregunta si és veritat que les dones tenen la culpa de fer insuportable el matrimoni. En tants llibres queda descrita la veritat que Rectitut simplement la desoculta del vel de la ingenuitat.
Cite:
“A cuantas mujeres podemos ver, y tú conoces algunas, querida Cristina, que por culpa de la crueldad de un marido desgastan sus vidas en la desgracia (...) ¡Cuántas humillaciones, ataques, ofensas, injurias tienen que aguantar unas mujeres leales, sin gritar siquiera para pedir ayuda! Piensa en todas esas mujeres que pasan hambre y se mueren de pena en unas casas llenas de hijos, mientras sus maridos se enfrascan y andan vagando por todos los burdeles y tabernas de la ciudad. Y todavía, cuando ellos vuelven, ellas pueden recibir como cena unos buenos golpes. Dime si miento o si no es el caso de algunas vecinas tuyas”
Si bé també admet que hi ha dones cruels, però que eixes no representen a la natura femenina sinó a laseua perversió, i que per tant no va s’ocuparà d’elles.
De les que sí que s’ocupa són de les dones a les qui la història no lis ha fet justícia pel fet de ser dones joves casades amb homes grans, com a Jantipa l’esposa de Sòcrates o a Paulina, l’esposa de Sèneca. La primera no va abandonar el dol de la mort de Sòcrates la resta de la seua vida, i la segona, boja de dolor rere la condemna a mort de Sèneca per Néstor, va implorar que la condemnaren a ella també. A més, Rectitud també parla de dones que juntes van salvar als seus marits de la mort.
Molt breument, i ja per a acabar aquest llibre II, (el tercer és curtet) nomenaré com Cristina es rebel·la contra qui afirma que les dones no poden guardar secrets. Aquesta defensa la proclama clarament contra les acusacions de Jean de Meung en el seu Llibre de la Rosa, que afirma que un home mai li pot confiar un secret a una dona. Seguidament, Rectitut li explica que ni totes les dones ni tots els homes són discrets, però que hi ha clars exemples de dones dignes de la seua confiança. També exemples d’homes que van tenir bona fortuna per haver seguit el consell d’una dona; de dones que han alliberat a pobles sencers o de dones que han portat la pau a tota una ciutat.
Com pot ser, per tant que els homes opinen que les dones no deuen estudiar perquè açò arruïnaria les seues costums. No pot ser que el coneixement que ensenya precisament a ser virtuós, corrompria més a les dones del que ja estan, és inadmissible. És una idea què, clarament no està fonamentada en la raó, argumenta Rectitut.
Llavors, passen a parlar sobre l’acusació de la poca castedat en la majoria de dones, i Rectitud exposa exemples del contrari. I ací cal destacar aquest punt, on es refuta als homes quan pretenen afirmar que a les dones lis agrada que les violen. Quan de temps després s’ha continuat perpetuant aquest mite. Cap dona pot sentir plaer de ser violada, al contrari, aquest fet és per a elles causa del major patiment, queda exposat amb exemples com Lucrecia, Galatia i tantes altres. Aquest punt és d’una modernitat excerbada.
I així, es desenvolupen els capítols, parlant també de dones que juntes van salvar als seus marits de la mort; de la força moral d’altres...etc.
Per últim, tracten el tema de la suposada infidelitat femenina per natura, i com amb l’exemple de Dido, Tisbe, Hero, Ghismunda, Isabetta entre altres desmunten la falsa creença. Tanmateix, eixa idea de que les dones només busquen coquetejar i seduir, sent elles la causa de la infidelitat de les seues parelles és contrastada amb exemples de dones estimades per les seues qualitats més que pels seus encants.
Ja per acabar, nomenar el Llibre III en el que li toca el torn a Justícia, per acabar els sostres, exposant a la Reina del Cel, la Verge Maria, què més justificació si la triada per Déu per a regnar el Cel és una dona, Com fer entendre que tot el sexe femení és vil? Governades per la Verge Maria, en aquests capítols s’exposen a les santes Maria Magdalena, Margarita, Santa Catalina o Santa Lucia per a viure en les més altes torres. Pels seus martiris, aquestes dones virtuoses simbolitzen el refugi i la defensa front als atacs masculins. Cristina descriu un total de 25 santes i màrtirs, demostrant la força i la fe de les dones. Un vincle clau entre aquesta obra i La Vita Cristi de la valenciana Isabel de Villena.
L’obra conclou amb un discurs de Cristina de Pizàn exhortant a les dones a protegir aquesta ciutat, que serveix com a defensa contra la misogínia. I amb aquest final, m’agradaria matitzar que aquest no és solament un lloc de reconeixement intel·lectual, sinó que és l’espai segur que de la mateixa manera, en l’actualitat reclamem per a la protecció de l’autoestima i dignitat femenina.
Tot i que en l’actualitat podem gaudir d’un context igualitari respecte al context de l’Europa medieval, no és menys cert que estiguem lliures de misogínia, no estem exemptes. Hi ha un discurs en la subcultura, en les xarxes social més utilitzades pels joves, tik-tok, instagram, etc... on es reprodueixen discursos d’odi amb les mateixes bases que les del medievo. L’única cosa que puc dir al respecte, i amb açò, ja estaria, és que si la difamació de hui és similar a la de l’època de Cristina de Pizàn és perquè ens la creiem de la mateixa manera, per ingenuïtat i per ignorància.
